Web Hosting by Netfirms | Free Domain Names by Netfirms

Inici      Envia'm un mail   Info

    Un cas especial: El nen superdotat

    Si les coses fossin com han de ser un nen superdotat podria dir traqnuil·lament: "Sí, jo sóc superdotat... i què?"

    Però sembla ser que ser un superdotat sigui un pecat. Realment no és un pecat però sí un cas especial. Però a què fem referència quan parlem de superdotats?

    Volent donar una definició casolana sobre aquest terme podríem defiinir el superdotat com un subjecte que mostra una alta capacitat intel·lectual junt amb una alta creativitat i una forta implicació en les tasques.

    Això sí, hem de trencar amb la idea errònia que veia el superdotat com un bitxo raro, amb ulleres i molt prim, un ésser que no es relaciona amb ningú. Realment un nen superdotat és un nen abans que res i se sent també com un nen, l'únic que el seu coeficient intel·lectual és més alt que els de la resta dels nens de la seva mateixa edat.

    Sovint, el nen superdotat acostuma a patir tant o més que qualsevol nen de la seva edat ja sigui perquè analitza els problemes socials des d'un punt de vista molt crític, o bé perquè és rebutjat pels seus companys i per la societat, a vegades fins i tot pels professors que intenten oblidar-se de la seva diferència intel·lectual amb els altres encara que molts d'ells ho neguin.

    Per identificar a un nen superdotat la millor etapa és la pubertat ja que, si es vol detectar des de molt petit po ser que caiguem en l'error de denominar a un nen com un superdotat ai que en veritat tan sols sigui un nen precoç o un talentós.

    El superdotat es diferencia del talent perquè aquest últim destaca amb un percentil molt alt en una o dues àrees determinades del currículum o habilitats especials, mentre que el superdotat destaca en totes o quasi bé totes les àrees sense necessitat de superar el percentil del talent en alguna àrea.

    Però... què li passa al superdotat quan va a l'escola? 

    Tenint en compte que la seva edat mental n'és una i la seva edat escolar n'és una altra, és un dilema donar una educació a aquests nens ja que sovint, si es respecta l'edat escolar aquest nen tindrà problemes amb els companys i amb els continguts de l'assignatura perquè ell anirà massa avançat a la resta de nens. D'altra banda, si respectrem l'edta mental del nen i el situem uns cursos més endavnt hi ha el problema que emocionalment el nen no se senti a gust amb els seus companys perquè, to i tenir una capacitat intel·lectual molt gran, hem de pensar que el superdotat abans que res é sun nen i, com a tal, tindrà unes necessitats emocionals que no tindran els nens d'edats superiors.

    Per tant, l'educació del superdotat és complicada de definir tot i amb això es creu que el millor que es podria fer seria oferir qualitativament i quantitativament més continguts a aquest nen fora de l'horari escolars. Pot ser aquesta seria la millor solució.

    En fi, cal dir que els superdotats en general formen part, igual que els deficients mentals, d'una excepcionalitat social, el que passa és que els deficients mentals detsacaran per la seva baixa acapaictat mental i els superdotats tot asl contrari. Tot i aimb això, la nostra societat sembla estar més disposada avui en dia a donar solucions educatives per a nens deficients quie no pas per a nens superdotats. Ara bé, cal dir que els esforços que s'stan duent a terme per tractar el tema dels superdotats i la seva ediucació està oferint estudis força valuosos que, segurament a la llarga ens permetran de donar una formació per aquest nens de la manera més adequada i ajustada possible a les seves necessitats.